Aequilibrium

Tots portem una certa motxil.la, de fet ja d’infants venim al món amb una motxil.la incorporada, i aquesta va creixent a mesura que es anem fent grans i ens van condicionant. En aquesta motxil.la hi portem els èxits, i les experiències que ens han fet vibrar, però aquest és només una part de l’equipatge, el  lleuger. Al fons és on es van acumulant les pedres més pesades, aquelles que depèn dels dies se’ns claven més o menys a l’esquena. Però ens anem acostumant a portar aquest pes,  a partir-lo, de vegades en silenci i de vegades gemegant. Algunes pedres ja hi eren quan vam néixer, altres han anat incorporant-se a mesura que fèiem camí. També hi ha algunes pedres més petites que son les em cauen de la motxil.la quan descanso una mica, quan faig exercici o activitats que m’omplen. De vegades fins-hi tot ens resignem pensant que és el pes que em toca portar, altres cops pensem que aquelles pedres formen part del meu nom, de la meva identitat, i que si me’n desprenc deixaré de ser qui soc. Fins i tot hi ha qui pensa que en realitat la motxil.la és una prolongació del propi cos.

I anem fent camí. Fins que un dia trobem un rierol. Un rierol que hem de creuar per tal de poder continuar. Però ai las! aquest cop porta més aigua que de costum. I la motxil.la pesa tant...

En el taller d’aquest dissabte  ens proposem aturar-nos per poder mirar què hi porto a la motxil.la. De vegades només mirant una de les pedres puc recordar quan la vaig començar a carregar i entenc perquè per amor vaig  decidir posar-la a la motxil.la i així poder  retornar-a allà a on correspon. I continuar el viatge més lleuger i amb mes ganes de seguir buidant la motxil.la, per poder ser més lliure, més conscient, més feliç.

No t’ho pensis més, la vida no espera, i saltar rierols és més fàcil quan la motxil.la pesa poc.

http://aequilibrium.cat/4/upload/equilibri_conscient_juny_desembre_2015.pdf

Porto un pes que conec molt bé, perquè  fa molt temps que el porto. Però no és meu.I amb el mateix amor amb que el vaig prendre, ara el retorno, amb amor,  a qui correspon

Y tú, cuántas piedras llevas en la mochila?

Todos llevamos una cierta mochila, de hecho ya de niños venimos al mundo con ella incorporada, y ésta va creciendo a medida que nos vamos haciendo mayores y somos condicionados. En esta mochila llevamos los éxitos, y las experiencias que nos han hecho vibrar, pero este es sólo una parte del equipaje, el ligero. Al fondo es donde se van acumulando las piedras más pesadas, aquellas que algunos días se nos clavan más o menos en la espalda. Pero nos vamos acostumbrando a llevar este peso, a sufrirlo, a veces en silencio y a veces quejándonos. Algunas piedras ya estaban cuando nacimos, otros han ido incorporándose a medida que hacíamos camino. También hay algunas piedras más pequeñas que son las que  van cayendo de la mochila cuando descanso un poco, cuando hago ejercicio o actividades que me llenan. A veces hasta me resigno pensando que es el peso que me toca llevar, otras veces pensamos que aquellas piedras forman parte de mi nombre, de mi identidad, y que si me desprendo de ellas dejaré de ser quien soy. Incluso hay quien piensa que en realidad la mochila es una prolongación del propio cuerpo.

Y vamos haciendo camino. Hasta que un día encontramos un arroyo. Un arroyo que debemos cruzar para poder continuar. Pero esta vez lleva más agua que de costumbre. Y la mochila pesa tanto ...

En el taller de este sábado nos proponemos detenernos para poder mirar qué llevo a la mochila. A veces sólo mirando una de las piedras puedo recordar cuando la empecé a cargar y entiendo porque por amor decidí cargarla y así poder devolverla allí donde corresponde. Y continuar el viaje más ligero y con más ganas de soltando lastre, para poder ser más libre, más consciente, más feliz.

No lo pienses más, la vida no espera y saltar arroyos es más fácil cuando la mochila pesa poco.

http://aequilibrium.cat/4/upload/equilibri_conscient_juny_desembre_2015.pdf

Llevo un peso que conozco muy bien, porque hace mucho tiempo que lo llevo. Pero no es mío. Y con el mismo amor con que lo tomé, ahora lo devuelvo, con amor, a quien corresponde.

Escoltar el símptoma

Sovint els símptomes són processos adaptatius, que posa en marxa el cos per evitar o contrarestar  una situació que estem vivint. Quan no estem  bé, el cos comença a donar senyals d’avís: malestar, nerviosisme, acceleració del cor, mal d’estomac, tristesa, tensió a la mandíbula, irritabilitat, tensions musculars. En un primer moment poden ser lleus, però si no fem cas d’aquests avisos, és possible que  el cos aixequi el volum afegint nous símptomes o bé incrementant la severitat, durada o intensitat del malestar. 

Entendre què em passa i per a què em passa, és prioritari en la recuperació de la nostra salut i el benestar emocional. I la clau està en concebre la nostra salut com un tot integrat,  on cos, ment i emocions estan interrelacionats. En aquest sentit a Aequilibrium treballem a través d’una mirada multidisciplinar que engloba diferents experts en disciplines com la psicoterapia, la fisioteràpia i la osteopatia, incorporant també aquelles tècniques i metodologies provinents de les teràpies humanístiques i energètiques.

Partint d’aquesta visió holística a Aequilibrium t’oferim un conjunt de propostes de salut i benestar per acompanyar-te en el procés de retrobar la millor versió de tu mateix/a.

Psicologia per a la vida diària: per atendre aquelles situacions que ens provoquen símptomes o malestar emocional, situacions traumàtiques no resoltes, trastorns emocionals, trastorns alimentaris, addiccions, dificultats amb les relacions, estar vivint una situació d’estrès

Constel·lacions Familiars: per tenir una visió més àmplia de les dinàmiques que s’amaguen darrera un símptoma, malestar, dificultats vitals, problemes d’autoestima, dificultats en les relacions, conductes repetitives, dificultats professionals, per deixar anar les responsabilitats que no em pertoquen. Perquè els conflictes i les emocions també s’hereten.

Coaching: per aturar-nos i veure amb més claredat el camí a escollir, encarar una dificultat, potenciar les pròpies capacitats i recursos, veure on m’estic limitant, impulsar o acceptar canvis vitals o professionals

Grups de meditació activa: per fer neteja d’allò que el nostre cos i la ment va acumulant, per trobar espais on retrobar-me, per trobar-me millor i disposar de més energia, per aprofundir en el propi coneixement i baixar el ritme de l’estrès

De bon matí, passejant per Barcelona, buscant on prendre'm el primer suc de taronja del matí. Sense presses. Em trobo un cop més davant la girafa estirada de la Rambla Catalunya. Sempre m'ha semblat molt bella, recolzada sobre el propi cos, sembla demanar ajuda tot mostrant la pota lligada. Tant bella i privada de llibertat.

Tot donant  la volta a l'escultura  descobreixo que la brida que semblava subjectar fermament la pota, no és res més que la seva pròpia cua.

Quina ironia! Sovint són els propis lligams imaginaris que ens impedeixen donar el pas, i no ens adonem que potser és la nostra pròpia cua, la prolongació del propi cos que s'estira més enllà del cos físic, per de vegades perllongar-se lluny; una cua feta de pors i incerteses que ens empresonen i ens fan captius. Només quan som capaços de prendre distància, amb serenitat, descobrim que es tracta només  d'un lligam imaginari. I ens podem moure, i ens sabem lliures. 

Llavors, amb un ample somriure, comencem a caminar de nou, omplint els pulmons d'oxigen i amb la mirada més clara, més decidida.