Tots portem una certa motxilla, de fet ja d’infants venim al món amb una motxilla incorporada, i aquesta va creixent a mesura que es anem fent grans i ens van condicionant. En aquesta motxilla hi portem els èxits, i les experiències que ens han fet vibrar, però aquest és només una part de l’equipatge, el lleuger. Al fons és on es van acumulant les pedres més pesades, aquelles que depèn dels dies se’ns claven més o menys a l’esquena. Però ens anem acostumant a portar aquest pes, a partir-lo, de vegades en silenci i de vegades gemegant. Algunes pedres ja hi eren quan vam néixer, altres han anat incorporant-se a mesura que fèiem camí. També hi ha algunes pedres més petites que son les em cauen de la motxilla quan descanso una mica, quan faig exercici o activitats que m’omplen. De vegades fins i tot ens resignem pensant que és el pes que em toca portar, altres cops pensem que aquelles pedres formen part del meu nom, de la meva identitat, i que si me’n desprenc deixaré de ser qui soc. Fins i tot hi ha qui pensa que en realitat la motxilla és una prolongació del propi cos.
I anem fent camí. Fins que un dia trobem un rierol. Un rierol que hem de creuar per tal de poder continuar. Però ai las! aquest cop porta més aigua que de costum. I la motxilla pesa tant…
En el taller d’aquest dissabte ens proposem aturar-nos per poder mirar què hi porto a la motxilla. De vegades només mirant una de les pedres puc recordar quan la vaig començar a carregar i entenc perquè per amor vaig decidir posar-la a la motxilla i així poder retornar-a allà a on correspon. I continuar el viatge més lleuger i amb mes ganes de seguir buidant la motxilla, per poder ser més lliure, més conscient, més feliç.
No t’ho pensis més, la vida no espera, i saltar rierols és més fàcil quan la motxilla pesa poc.
Porto un pes que conec molt bé, perquè fa molt temps que el porto. Però no és meu. I amb el mateix amor amb que el vaig prendre, ara el retorno, amb amor, a qui correspon.