De bon matí, passejant per Barcelona, buscant on prendre’m el primer suc de taronja del matí. Sense presses. Em trobo un cop més davant la girafa estirada de la Rambla Catalunya. Sempre m’ha semblat molt bella, recolzada sobre el propi cos, sembla demanar ajuda tot mostrant la pota lligada. Tant bella i privada de llibertat.
Tot donant la volta a l’escultura descobreixo que la brida que semblava subjectar fermament la pota, no és res més que la seva pròpia cua.
Quina ironia! Sovint són els propis lligams imaginaris que ens impedeixen donar el pas, i no ens adonem que potser és la nostra pròpia cua, la prolongació del propi cos que s’estira més enllà del cos físic, per de vegades perllongar-se lluny; una cua feta de pors i incerteses que ens empresonen i ens fan captius. Només quan som capaços de prendre distància, amb serenitat, descobrim que es tracta només d’un lligam imaginari. I ens podem moure, i ens sabem lliures.
Llavors, amb un ample somriure, comencem a caminar de nou, omplint els pulmons d’oxigen i amb la mirada més clara, més decidida.