El patiment és el resultat d’apartar la mirada de la realitat, de la negativa a lliurar-se a allò que la vida ens ofereix. El que la vida ens depara és de vegades terrible i dolorós, és clar. Sóc l’última persona que li retrauria a algú dir o haver dit, a la vista d’un destí cruel: “És massa per a mi”, i haver tornat l’esquena. Només afirmo que amb això no aconseguim esborrar el que ha passat, segueix formant part del món, vulguem mirar-ho o no. És a dir: roman al món tant de temps com ens neguem a mirar-lo i la seva força destructiva es perpetua. Només quan ho contemplem tal com ha estat aconseguim posar-hi punt final. En el precís moment en què contemplo i accepto el que ha estat, en el moment que aprovo que hagi estat així, entra a formar part del passat. I només quan m’aprovo a mi mateix, quan aprovo que sóc com sóc (el que inclou també el meu origen) estic enterament allà. Les constel·lacions familiars fomenten el procés de fer-se adult, perquè posen al centre mirar i contemplar. I en fer-ho es posen al servei del creixement personal. No atiborrant-nos d’idees sobre l’espiritualitat, sinó conduint-nos a la vida i fent que prenguem part en el seu moviment interior. Per a la consciència moderna, detinguda en la rebel·lió i l’autosuperació juvenil, assolir l’edat adulta és el pas següent. I si ens retrotrau a la família de la qual procedim, no ho fa per retenir-nos-hi, sinó perquè hem oblidat alguna cosa: dir “sí” i “gràcies”.
Willfreid Nelles “La Vida no té marxa enrere”, Desclée de Brouwer, 2011.